Aquest estiu vaig gaudir d'uns grans dies a la Cerdanya amb un grupet d'amics, a la 1ª Xirucada. Entre les activitats previstes hi havia una ascensió al Puigpedrós i anar als Estanys de la Pera, i si els companys responien pujar al Monturull, que tenia a la llista de pendents. A la foto annexa ens podeu veure al cim del Puigpedrós.
També, com a "centcimero" que sóc, em cridava l'atenció pujar al Pla de Llet com a complement. Finalment vam ascendir al Puigpedrós i als Estanys de la Pera, i el Monturull i el Pla de Llet van quedar per fer.
Un més després d'aquells dies cercava una activitat amb un cert impacte perque volia presentar-la al "V Concurs de Ressenyes de la SEFM" (Secció Excursionista Foment Martinenc). Mirant el mapa i cercant informació a Internet vaig veure que anar des de Martinet fins al Pla de Llet i després enllaçar el Monturull per unes senzilles i poc concorregudes carenes podia ser una activitat força novedosa que m'ajudés a conèixer millor aquells paratges i propossar quelcom innovador. I perquè no, continuar per carenes fins a la Tossa Plana de Lles, a l'estil de l'Olla de Núria. Ja tenia la idea: "L'Olla de Martinet". Ara faltava trobar el dia adequat per fer-la i decidir-ne l'opció logística que escollia: format travessa amb més pes a la motxilla però amb més calma, o format non-stop per a anar més lleuger de pes i fer-ho tot en una jornada. Finalment em decanto per l'opció non-stop, ja que ara fa temps que he perdut el costum d'arrossegar massa pes.
5h00 del matí del dia escollit. Sona el despertador. L'excursió es prou llarga com per a no aprofitar tots els minuts de sol del dia. Sort que encara és estiu... 5h30 del matí. Ja sóc al cotxe. Cap a les 7 del matí, ja gairebé de dia, arribo a Martinet. Comença la meva petita aventura!
El primer destí es Músser, un petit nucli aïllat i amb encant a on arribo encara amb la frescor del matí.
Passat Músser, anirem a conèixer el nucli d'Aránser, de major entitat que l'anterior i amb grans vistes.
A Arànser podrem agafar les claus del Refugi de Prat de Miró si volem fer-hi nit, a l'Hostal La Pera. El nostre camí segueix ara per la gran xarxa de senders que s'han senyalitzat a la zona, alternant corriols, algún tram de carretera i pistes de terra. Durant la marxa vaig identificant els objectius que anirem passant seqüencialment: Pla de Llet, Monturull, Pic de Setut...
Ara la vegetació canvia. Caminem entre pins fins a arribar als prats d'alta muntanya. Entrem als dominis de l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa, i una mica més tard a un gran prat d'alta muntanya amb un ben conservat refugi al bell mig d'ell: el Refugi de Prat Miró.
Parada tècnica. Toca agafar forces i aigua a la font que hi ha just al devant del refugi. Fa unes 4 hores que caminem, encara que això tot just comença... Seguim per pista de terra i sense massa esforç i després d'un parell de trencalls, arribem al Pla de Llet.
Aquest és un cim molt arrodonit, realment hi ha un pla a la seva part més alta. Disposa de vèrtex geodèsic, hi ha unes antenes i una estàtua amb una cabra, issard o similar, la veritat és que no m'hi vaig fixar gaire.
Però el més espectacular, amb diferència, és la seva ampla panoràmica. Des d'aquí veiem tant la Serra del Cadí al complet pel seu vessant sud com la llarga llista de cims que ascendirem durant la resta de la jornada: Monturull, Pic del Sirvent, Pic de la Colilla, Tossal Bovinar, Pic de Setut i Tossa Plana de Lles entre d'altres.
Només l'ascensió fins aquí ja és una activitat que paga molt la pena. Ara m'agradararia tornar a l'hivern a fer-la amb raquetes, crec que pot ser una gran excursió d'iniciació per a gent que comença amb raquetes de neu. Aprofito la gran panoràmica per estudiar com encarar la ruta a partir d'ara. Des d'aquí identifiquem clarament la pujada fins al Coll de la Font d'Aristot i la pelada carena que ens durà per suau terreny fins al Monturull. I com no, la llarga successió de pics que oscil·len entre Catalunya i Andorra, amb el marcat tall que hi abans d'arribar al Pic de Setut, que serà el darrer escull en la nostra ascensió.
Proseguim per fàcil camí, sempre amb lleugera pujada, fins a atànyer l'ample Coll de la Font d'Aristot, des d'on veiem la prominència del Pla de Llet que li atorga la seva privilegiada vista.
Perdo una certa estona buscant la Font d'Aristot, la qual no trobo o consisteix en una petita torrentera que desemboca uns metres abans d'arribar al Coll. Encara ara dubto si és així, si no la vaig trobar o simplement s'ha assecat. Malgrat això, el coll es reconeix molt i començo la pujada "a la carta". Aquí no hi ha camí i la pujada es realitza per on més còmodes ens trobem, provant a guanyar el llom de la carenaper o avançarem. Finalment Som a la part més alta del Turó Punçó, des d'on es ver perfectament el terreny marronós-rogenc que ens queda fina al Pic del Monturull o dels soldats, el primer cim d'entitat d'aquesta carena, un dels grans objectius.
Pel camí es deixen veure llocs emblemàtics que no havíem vist fins ara, com la Bassa de Claror, els Estanys de la Pera i el seu refugi.
El terreny és suau però hem de recòrrer una distància relativament llarga, el que fa que arribi al Monturull passat el migdia, a la meva hora habitual de dinar. L'esforç es comença a notar i paro una mica a agafar forces. Em trobo a les tres úniques persones que em creuaré en l'excursió, que baixen en sentit contrari al meu. El relleu del Monturull em sembla curiós: per la vessant per on hem pujat és suau i arrodonit, però a partir d'aquí i fins al Coll de Claror el relleu s'accidenta. S'accentua el pendent i la dificultat del terreny. Malgrat això no hi ha una gran dificultat ni hem de fer servir les mans, però si s'aprecia un canvi en la tipologia del terreny. Des del Coll de Claror hem de tornar a remuntar els 100 metres de desnivell que hem baixat per a guanyar el Pic de Perafita, amb el seu característic piolet de ferro. A la foto veiem el Monturull i la baixada al Coll de Claror des del Pic de Perafita.
I com no, estudio la baixada al Port de Perafita i la llarga carena que el succeirà.
La tònica a partir d'ara seran succesius "puja-baixes". Una gran quantitat d'ells, però per sort, de modest desnivell. Ens hem d'armar de paciència i gaudir de tota la descoberta. Descendim al Port de Perafita, en el que potser serà el descens més cómode del dia. Un cop al port, faig la parada per a dinar una mica. Prefereixo fer un dinar lleugeret, ja que he anat fent petits mossos durant el camí de xocolata i panses, que sempre m'acompanyen a la muntanya. Les cames comencen a pessar, i més en aquest punt que hi ha una senzilla i marcada baixada fins al Refugi dels Estanys de la Pera, que accentuat pel cansament, sembla més acollidor encara.
Malgrat això i que em queda la meitat de tot el recorregut aproximadament, continuo ja que la major part del camí és de bon fer i més o menys ja me la conec, cosa que sempre t'ajuda a fer-te una idea de com dossificar les forces. Efectivament, prenent-ho amb calma i sense apretar el ritme, guanyem la part alta de la nova carena amb relativa facilitat i seguim els successius "puja-baixes" gaudint de les vistes a la part andorrana i caminant sempre a cavall entre dos països, tocant amb la frontera andorrana.
Guanyem la cota més alta del Pic del Sirvent i des d'alla ens dirigim per l'amable carena fins al Pic de la Colilla o dels Estanyons, part més alta d'aquest tram. Fem un cop d'ull, a la nostra esquerra, a la vall andorrana de Madriu (declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i a l'Estany de Serra Mitjana, visibles des de bona part del trajecte carener.
El contrast de l'amable cara sud amb l'esquerpa i salvatge cara nord del massís que trepitgem em sembla més que destacable i no deixo d'admirar les abruptes baixades que anem trobant en direcció a Andorra. Finalment arribo al Tossal Bovinar. En aquell moment no tinc massa clar a quina part de la carena sóc, ja que les constants pujades i baixades et fan ballar una mica el cap i no tenir massa clar l'ubicació exacte. S'ha d'afegir que tenia una certes ganes de finalitzar el camí d'alta muntanya i començar el descens cap a Martinet.
Em paro una estona al cim, comprobo els mapes i m'asseguro que soc al Tossal Bovinar. Encara em queda baixar a la Coma Extremera, tornar a pujar, tornar a baixar al Port de Setut i fer la pujada final al Pic de Setut, a on ja s'hauran acabat les dificultats i em quedarà un llom ample i còmode fins a la Tossa Plana de Lles. Faig una parada tècnica per a agafar forces i em preparo per a l'intens tros que em queda. No puc perdre gaire temps, perque són més de les 5 de la tarda i a les 8 se'm farà de nit. Abans que arribi la foscor vull estar ben encaminat a la vall, en la part de pistes i GR's on l'avanç amb frontal pot ser còmode.
Una opció addicional podria ser pujar al Pic de Coma Extremera, pero em sembla que a hores d'ara no és el més adequat. Això i sobretot la manca de ganes i cansament acumulat. Descendeixo fins a la Coma Extremera, doncs, per una baixada pedregossa relativament forta. Remunto un altre cop, fins a la carena i fem la baixada al Port de Setut. En aquest punt em complico una mica la vida, perdent les fites que et guien pel camí més senzill i em desvio una mica per sota del Port de Setut. Ara l'Estany Gran de Setut i la baixada per aquesta vall es veu més a prop que el Port de Setut. Les ganes de baixar còmodament son grans i la temptació és molt propera...
Finalment, però, el Port de Setut només em queda a uns metres per sobre i tinc ganes de fer el Pic de Setut i tancar amb la bonica Tossa Plana de Lles. És així com guanyem finalment el port i recuperem les fites. La primera recompensa és una vista indèdita de la zona d'Andorra, amb llacs que no havíem vist abans.
Entrem en la part més tècnica i esgotadora del camí: la pujada final al Pic de Setut, que podem veure a la foto següent.
Aquest tram és el més vertical del dia, però amb l'ajuda de les mans en algún punt aïllat i amb paciència fem cim. La pujada són prop de 200 metres de desnivell, que no és molt, però amb el metres acumulats a les cames em va costar més del normal i la progressió no va ser massa ràpida precissament. Però finalment gaudim d'una nova vista de la zona d'Andorra, ara de la parta alta de la Vall de Madriu amb l'Estany de la Bova, l'Estany de l'Illa i els pics que hi ha per sobre: Pessons, Ríbuls...
Ja són les 6 de la tarda. El camí fins a la Tossa Plana de Lles és senzill i arribem en poc temps i amb poc esforç.
Un cop al cim la satisfacció és enorme. S'han acabat les ascensions! Podríem continuar fins a La Muga, però el cansament i les poc menys de dues hores restants de llum solar no ho aconsellen.
Les opcions de descens a partir d'aquí són múltiples. Podríem devallar per la ruta normal cap al Refugi de Cap de Rec o baixar pels Estanys de Setut, però la opció que més m'agrada és anar a buscar la ruta dels Estanys de La Muga i després cercar el fons de la Vall de La Llosa, per a fer l'itinerari circular fins a Martinet. Baixem pel llom SE de la Tossa Plana i aviat trenquem per un camí pedregós que transita per una tartera que ens ajuda a descendir amb molta rapidesa fins al estanys.
Un cop als estanys aprofito per omplir la cantimplora i baixo sense encantar-me massa per que no se'm faci fosc. A aquest tram del descens les senyals que marquen el camí son petites marques grogues que serien complicades de veure a la llum d'un frontal. Deixem el terreny d'alta muntanya i travessem els primers boscos de pins que trobem. Finalment, arribo al Riu de La Llosa. Aquí faig una parada tècnica. El GR-107, que faré servir per orientar la resta del descens sense desorientar-me és molt a prop, però encara no l'he trobat i queda molt poca llum. Trec el frontal de la motxilla i el mapa, però el frontal no funciona. Em queda tota la baixada per la Vall de La Llosa, segurament 3 hores de caminada o més i no disposo de llum artificial. Sembla que la cosa es complica... Per sort, només és un petit ensurt. Trec les piles i les torno a possar. Era un problema del contacte i ho puc esmenar sense complicacions. Ja amb la llum del frontal guiant-me creuo el riu per un pont i surto al GR. És plena nit, però ara el camí és tot ben marcat.
La baixada va gairebé sempre en paral·lel al curs del riu, de manera que els problemes d'hidratació desapareixen. Sap greu no poder veure aquesta humida vall a la llum del dia. Sempre hi ha motius per a tornar a algún lloc, ara ja en tinc un més per tornar a aquest indret. Pel camí paro a sopar una mica i una bona estona després arribo a Ardòvol, un singular llogarret de Prullans. Són les 11 de la nit. Fa 16 hores que he començat a caminar i les ganes d'arribar al cotxe i a casa es multipliquen. Truco a casa per a avisar que arribaré de matinada, que no es preocupin i cap a Martinet falta gent!
Són els darrers 5 o 6 kilòmetres. Els peus comencen a sentir alguna petita butllofa, però no molesten massa i en cosa d'una hora més arribo al cotxe. Ara sí, la satisfacció es plena. He completat una preciosa excursió circular i he ascendit un parell de cims que tenia a la llista de pendents. Ara a recuperar forces, menjo una mica i amb el cotxe cap a casa. Una mica menys de dues hores per carreteres per a on a aquestes hores gairebé no hi ha circulació i ja puc dormir al meu llit.
Com a final de la història val a dir que a part de la satisfacció de gaudir intensament de l'activitat, la SEFM finalment em va concedir el primer premi del seu concurs de ressenyes. Crec que no podia haver un final millor.
Gràcies als organitzadors i patrocinadors del concurs i ens veiem a la muntanya!
Ressenya de l'Olla de Martinet
Àlbum fotogràfic de l'Olla de Martinet